VERSAILLES

Si t'agraden els bars amb sofàs i sillonets, amb espelmes a les taules i llumetes de colors, aquest és el teu lloc!! Al Versailles (Encarnació, 43, al barri de Gràcia a Barcelona) pots sopar i prendre copes. Només entrar hi ha els dos sillons més confortables en els que m'he pres una cervesa, de color vermell, molt retros i a més és un lloc privilegiat perquè controles tots els moviments de tothom que entra i surt del local, si entren per primera vegada, si van a fumar, si fumen molt o poc, etc. També corres el perill de menjar-te la porta, però ser voyeur té a vegades aquestes coses.

Les canyes costen 1€, les més barates de Gràcia segur!! També s'hi pot sopar així que al local s'hi barreja la gent que sopa amb la que ja pren la primera copa, però la barreja és agradable, molt natural. No vaig sopar-hi però hi ha hamburgueses, rissottos i amanides. Això queda pendent per la propera. Una observació: tenen tònica Fever-Tree, una de les millors (segons els entesos en gin-tònics) i una de els més cares.  

Un detall important: el local està ple de prestatges amb llibres i llibres, així que pot ser el lloc ideal per a prendre un cafetó i gaudir d'una tarda tranquil.la i solitària amb un bon llibre. Hi ha força referències a la Audrey Hepburn al local (quadres a les parets, a la targeta de visita, etc.), potser la musa inspiradora del bar?

LA PANXA DEL BISBE

Uns platillos per sopar a La panxa del bisbe (carrer Rabassa, 37 al barri de Gràcia, a Barcelona) després de fer unes canyes al Gata Mala. El lloc és petitó, i si hi ha gent és de tot menys íntim. No seria el lloc adient per a parlar de coses que no vols que senti el de la taula del costat.  Té molta fusta, cosa que m'agrada: fa caliu. Gerra d'aigua només arribar (m'agraden aquest detalls, a França sempre ho fan i sempre m'ha semblat molt bona idea, amb aquelles gerres grogues de Ricard), aigua de l'aixeta però tractada, així que té bon gust. Platillos o tapes elaborats de preu mitjà. Nosaltres no estàvem per gastar gaire així que vam demanar pa amb tomàquet, seitons, anxoves i berberetxos a la planxa i dues copetes de vi. Tot plegat 25€. Pensàvem que els seitons serien fregidets, però no, eren avinagradets, així que vam tenir doble ració de similars, però vam disfrutar-ho amb el pa amb tomàquet i l'oli que regalimava. Vam seure a la barra, des d'on es pot veure tot el que passa a la cuina i, evidentment, a la barra. Per una voyeur com jo, això és fantàstic. Vaig poder veure que a la cuina les rajoles de la paret són com les de casa la iaia, que els cuiners són molt curosos preparant els plats, que a la barra hi ha una aixeta d'osmosis, que la cambrera que aten la barra no debia tenir un bon dia i no estava per moltes festes i que tinc les mateixes copes de vi. I a sobre, vam trobar-nos una actriu de La Riera. I els dos marujitos vam ser feliços.

LA GATA MALA

Per fi!! per fi he pogut anar al Gata Mala!! concretaré: bar al carrer Rabassa, 37, al barri de gràcia a Barcelona. I ho havia intentat eh?? però sempre coincidia que jo volia anar-hi quan ells feien festa. Mala suerte la mía. Però ha valgut la pena l'espera. Segons el que ens va dir un dels seus fidels a l'entrada, mentre ens mullàvem sota la pluja: "no sé si fan cafès, però tiren les millors cerveses del món". I si, la veritat és que les cerveses estan super ben tirades, amb un extra d'espumeta suau i flonja i amb dos "meneos" amb el tirador. És Moritz i n'hi ha de dos tipus, la rossa i l'Epidor, més fosca (que a mi personalment m'agrada més). I amb cada beguda et posen una tapa gratis!! si, si!! i això que sóm a Catalunya!! oeee!! per fi!!! El meu xurri i jo ens hem proposat trobar tots els bars que posin tapeta gratis amb la canya. Que estem de crisi!! i per això hi hem anat a parar. Hem begut 2 Moritz i una copeta de vi cadascú (boníssim, Marmellans, de D.O. Montsant) i aquestes han sigut les tapes:
1. llesqueta de pa amb fuet a dojo
2. montadito d'ensaladilla rusa que te mueres de bona
3. montadito amb formatge, tomàquet i rúcula

El lloc és super, super petit i està a tope, de gent molt fashion, com és habitual a Gràcia. A la barra dues noies s'ensenyaven les últimes labors que havien fet amb amigurumi. Amb això ho dic tot. Una gran pissarra mostra tot el que s'hi pot menjar. Els de la barra són encantadors i ens van reconeixer en entrar per segona vegada (la primera ronda va ser de birres, vam marxar a un altre lloc i vam tornar per fer el vinillo), suposo que per la pinta de voler tapes gratis que debiem fer.
Un local on les indicacions del lavabo són clares: AQUÍ LAS GATAS MALAS i AQUÍ LOS GATOS BUENOS. Aquest fet jo l'agraeixo moltíssim, perquè odio aquella sensació d'anar al lavabo i quedar-me tres hores davant de les portes perquè no sóc capaç de desxifrar a quin lavabo anem les nenes. (amb les cervesetes a sobre encara em costa més del que és habitual).

Ah! i tot i que no els vaig tastar, he llegit que fan uns gin-tonics boníssims, amb cogombre i pebre!! que segur cauran a la propera visita.

Recordo que hi ha una plataforma protapa gratis muntada al facebook, de la que sóc seguidora. Els clients sortim tan contents quan ens la posen... (la tapa, of corse!) Plataforma pro tapa gratuita

UN AMOUR DE JENEUSSE

La peli amb la que s'ha inaugurat el D'A: Festival Internacional de cinema d'autor de Barcelona 2012 de Mia Hansen-Love.
L'argument m'agradava: la vida i la mort d'un amor de juventut important i intens. A més, era francesa, i m'agraden les pelis franceses, i a sobre en versió original! un regal! però no me l'he pogut creure perquè la inexpressivitat i fredor de la noia protagonista no m'ho ha permès. Potser era buscat, potser la directora buscava juventut, falta d'experiència, introversió. Però a mi m'ha impedit centrar-me en la història. No m'he pogut creure que tant amor i tant patiment com en teoria sent la noia no es transmeti de cap manera en el cos, en els moviments, en les expressiona facials. En fi, em quedo amb la selecció musical i amb la resta de personatges.

BEGINNERS

Hacía tiempo que no me emocionaba como hoy lo he hecho viendo esta peli. THIS IS WHAT LOVE FEELS LIKE. Lo que queremos, el miedo que tenemos a perder a quien amamos, querer una vida auténtica e intensa, el miedo a sufrir, la pérdida, las nuevas ilusiones, lanzarse a la piscina y salir del armario, mirarse sin hablar, las fiestas de disfrazes, dibujos, perros que no quieren estar solos, hoteles, llamadas fingidas por teléfono porque no me atrevo a contártelo, la vida en los años 50, arte, ser fiel a uno mismo, patinar por los pasillos de un hotel.
"siempre lo he dejado por miedo a que saliera mal y haciendo en realidad todo lo posible para que así fuera"
Las miradas de Ewan McGregor y Mélanie Laurent se funden y todo explota.

I ens mirarem el passat com si no fos possible que haguem trigat tant a arribar

El sud. Refree. Versió 2011. Christina Rosenvinge


Amb les flors del teu vestit i el marc de la finestra
farem un bon jardí
a una casa de color d'anís que mai no s'abandoni
i s'hi estigui bé a dins.

I allà faré molts més fills
i en sortirà algun d'albí
i ens mirarem el passat com si no fos possible que haguem trigat tant a arribar.

Amb les frases ronques que no omplim i alguna mala lletra
que em trobo pel camí
aprendrem les cares i els perfils dels homes sense pressa
que tindrem de veïns.

I allà faré molts més fills
cap no es dirà Agustí
i ens mirarem els seus caps com si no fos possible que els creixi el pèl tant llarg.

Amb les hores mortes dels matins i totes les ressaques
que vam callar dormint
dibuixarem alguns amics i farem una festa
com quan érem petits, amb el senyor Cordills i el gos tot esverat. 


Spotify: Christina Rosenvinge – El sud - Version 2011

Voyerismo

A veces, muchas veces quizás, algunas de nuestras características físicas determinan nuestra personalidad, nuestras neuras, nuestra especificidad. Puede ser que éste sea mi caso en el caso y valga la redundancia, que me ocupa, pues mis genes me llevaron a ser estrábica con sólo tres años. Así es, yo fuí una de esas niñas que tuvieron que pasar por todo el calvario de llevar gafas primero y de usar después aquellos parches horribles de color carne (ahora lo llamaríamos color nude), un día en el ojo izquierdo y al siguiente en el ojo derecho. Y así sucesivamente hasta que mi oftalmólogo, vaya desde aquí mi saludo al Dr. Rodríguez de la clínica Barraquer, decidió que aquello no era más que un parche (no sé de qué color) y que no avanzábamos nada, que la niña seguía girando el ojo y que continuaba viendo el mundo doble cada vez que se desnudaba de su pequeña armadura ojeril. Así que el fantástico doctor me operó y empecé (o volví) a ver cada cosa en su sitio.

A lo que íba: estoy desarrollando la teoría de que fué mi estrabismo el que configuró mi posterior voyerismo, el de ahora. Me reconozco como alguien que disfruta tremendamente observando. Me gusta mirar el mundo, mirar, mirar y mirar. Observarlo todo, analizar los detalles, dejar que fluya, a través de mis ojos, el estímulo visual entero, un estímulo que intuyo que pocas veces se para en el cerebro, más bien diría que lo pasa de largo para entrar directamente por la vena hasta el alma, lugar donde se crea el chispazo, esa pseudo-descarga eléctrica que representa para mí la experiencia de observar.

Labios que se mueven, escaparates llenos, escaparates vacíos, objetos de colores, entrecejos en movimiento, dedos gordos, pantallas de ordenador, fotografías en blanco y negro, espejos, hileras de luces colgando de los balcones, revistas, culos que caminan delante mío, zapatos monos, baldosas en el suelo, cielos encapotados, conductores en los atascos, películas, el humo de un cigarro, carteles luminosos, gatos negros que se cruzan en mi camino, semáforos, árboles solitarios, tortillas de patatas, castañas en otoño, hombres y mujeres, donuts pequeños de chocolate.

Así que no te extrañe, que a veces, cuando estés conmigo, parezca que no te escuche. Quizás sólo te esté mirando.